Conduint per la Ruta 12 del nordest argentí, atravessant la pronvíncia de Corrientes, s'arriba a Misiones. Un/a se'n adona que s'acosta a Puerto Iguazú - el nostre destí - pels controls policials i militars - gendarmeria, policia federal, policia municipal - que, a mesura que s'avanca es troben més seguits. Puerto Iguazú és el poble on es troba la triple frontera: conflueixen separats pel riu Paraná i Iguazú Argentina, Brasil i Paraguay, on el narcotráfic i el contraban estan a l'ordre del dia (per no parlar de la reserva aquífera guaraní, la més important de sudamérica). Però aquest és un altre tema que deixem per una altra ocasió.
De la capital de Misiones, Posadas, en amunt, el paissatge comenca a canviar. Queden enrere aquells camps de pastures immensos - caracterísitcs de l'Uruguay - per donar pas a una frondosa vegetació selvàtiva (pluviselva subtropical meridional de l'Alt Paraná) interrumpida molt sovint per pins i eucaliptus plantats de forma quadriculada (de la mateixa forma que les línies d'una llibreta escolar). Llavors la vista es perd. I... de cop, torna a aparèixer la vegetació; els tons, l'espessor, la varietat, ... amb una textura que recorda aquells núbols de cotó (cumulunimbus?). Però s'esbaiex fugacment i aquests pacífics núbols es converteixen en quelcom artificialment escarpat: pins i eucaliptus.
Mentres s'exhaureixen els quilómetres d'una carretera - la 12 - que sembla un tobogan molt llarg, en sentit contrari no deixen de baixar camions i més camions carregats de troncs talats que, com gengants caiguts, repossen l'un sobre l'altre. Vénen i van cap al seu particular escorxador, qualsevol dels centenars que es troben a les ribes de la Ruta de la mort. Han nascut per això, per ser descuartitzats per fer-ne'n pasta de paper. Després, a Europa, ens aixugarem el cul amb un d'ells o bé algun infant malcriat a qui mai li ha faltat res - a part d'una mica de gegants al seu voltant-, dibuixarà un gargot en un tros de gegant caigut.
* * *
"Misiones és considerada la principal província forestal del país. En realitat es tracta de la província amb el percentatge més alt de monocultius d'arbres. L'any 2000 hi havia 318000 hectàrees plantades en una província relativament petita (gairebé 3 milions d'hectàrees de superfície total). Del total, més del 80% era de pins elliotii - d'orígen nordamericà - i de taeda"1.
L'excusa de que els monocultius d'arbres serveixen per no talar la selva creiem que està més que superada. Vegem les dades: a Misiones es talen 32.5 hectàrees de bosc al dia, és a dir 12000 hectàrees cada any. Per un altre cantó, la selva ha quedat reduida a un 44% del que era originàriament: d'una superfície de 2700000 hectàrees a 1200000. Encara actualment, la tala d'arbres natius és un fet. Existeixen 379 serradores que treballen amb espècies natives (la fusta és de més qualitat).
El genocidi selvàtic, com no podia ser d'una altra manera, també dóna per parlar dels latifundis, peresents a tota l'amèrica llatina. Només una dada com a exemple: l'empresa xilena Alto Paraná posseeix 230000 hectàrees, és a dir, un 8% de la superfície total de Misiones. "El procés de latifundització vinculat a la forestació s'origina en els baixos costos de la terra, el ràpid creixement dels arbres, la inexistència de restriccions per a l'adquisició de grans extensions de terra, així com la promoció estatal a través de subsidis".
Aquelles persones que defensen la tala indiscriminada s'excussen de forma recurrent contraposant els llocs de treball que generen totes les serradores, transport de camions, etcètera. Res més allunyat de la realitat. Aquests monocultius d'arbres necessita molta menys mà d'obra que altres cultius alimentaris i d'aquesta manera s'està observant que hi ha un procés d'abandonament de terres agrícoles a favor de les forestals, fet que provoca les migracions cap a ciutats.
1. Font: http://www.rel-uita.org/agricultura/ambient/pinos-avanzan.htm. Les dades que aparèixen a l'artícle també són d'aquesta web.
