La repartició del pastís a la Patagònia

La història de la Patagònia, des de la invasió de la corona espanyola, és la història del saqueig, la usurpació i l’espoli d’una terra rica, tant humana com naturalment.

S’anomena Patagònia a l’extensa regió del sud del que avui es coneix com Argentina i Xile; des del Río Colorado fins a la Terra del Foc i d’oceà a oceà. El paisatge és desolador: pura estepa que neix a l’Atlàntic i que mor, al cap de centenars de quilòmetres, a les majestuoses parets de la serralada dels Andes, des d’on el sol s’amaga darrera el Pacífic. Una de les particularitats que la fa excepcional i tant verge és que per aquesta vasta extensió de terra corren infinitat de rius, llacs, llacunes i glaceres – és a dir, és una reserva d’aigua dolça immensa; el subsòl amaga minerals que – avui en dia i als països “rics” – són molt valorats. A més de la poca quantitat de persones que l’habiten; la despoblació és tal que actualment per cada habitant hi ha més d’un quilòmetre quadrat de terra.

Tots els mites que s’han creat sobre la Patagònia com a “zona desèrtica i inexplorada” en realitat amaguen la verdadera realitat d’aquestes terres, és a dir, l’explotació sistemàtica de les riqueses naturals que des de fa tant temps ha caracteritzat i continua caracteritzant aquesta regió.

Des de fa milers d’anys en aquestes terres habitaven i habiten diverses cultures com són el poble Mapuche, el Tehuelche o els Ona (a la Terra del Foc), convivint en perfecte harmonia amb el medi. Llavors no existien, ni calien, ni volien cap balla d’espines ni murs de formigó que delimitessin propietats privades – en tant que no existia, culturalment, la noció de propietat –. Tot i que els Mapuche van haver de combatre l’imperi Inca abans de l’arribada dels invasors transoceànics, va ser a partir d’aquesta que comencen els conflictes i les conseqüents resistències.

L’arribada dels espanyols al continent va suposar d’imposició d’una cultura i una religió que res tenia a veure amb la dels pobles originaris. De nord a sud arrasaren amb tot el que es trobaren, usurpant i sotmetent als diferents pobles existents, fins que Pedro de Valdivia i les seves tropes van arribar a la Patagònia. La resistència que van oferir els Mapuche no l’havien trobat enlloc i, tot i la superioritat tecnològica en armes i en tropes, el ñizol toki1 Leftraru juntament amb els seus pu peñi pu lamuen2 , no sòls van resistir als intents per part dels colonitzadors d’imposar i sotmetre a la cultura dominant, sinó que els van fer retrocedir i mitjançant un Tractat els van obligar a reconèixer com a poble lliure i a respectar la frontera del Río Biobio i d’oceà a oceà. Aquesta frontera va ser respectada fins el 1879. En aquesta data ja s’havien creat els Estats argentí i xilè, els quals passarien a ser – trencant el tractat que havien heretat dels espanyols – els nous invasors de la Patagònia.

Tant la Campanya del Desert (1879) com la Pacificació de l’Araucania (1881) 3 tenien com a objectiu delimitar la línia de fronteres entre els nous Estats així com, almenys en el cas argentí, “sotmetre o desallotjar” els pobles originaris de la Patagònia. Els resultats van ser catastròfics per aquests pobles els quals van patir el primer genocidi físic i cultural per part de l’Estat. 4

Un cop l’Estat entra dins dels territoris que conformen la Patagònia comença la repartició del pastís. Les terres són fiscalitzades (propietat de l’Estat) i algunes es vénen a preus baixíssims o bé es regalen a inversors estrangers, molts dels quals són anglesos. I és que per mantenir l’ocupació han d’habitar la terra usurpada. Alguns de les persones que han rebut terres faran fortuna molt ràpidament, com el cas de les famílies Menéndez-Braun i Menéndez-Behety que en pocs anys van acumular 1.376.160 hectàrees (xifra astronòmica que difícilment ha estat mai superada al món) a més de mines, bancs i altres negocis d’explotació de la terra. Un altre exemple és el cas de l’empresa anglesa “Argentine Southern Land Co” (Companyia de Terres del Sud Argentina), coneguda com a TASLCO que va rebre com a regal del govern argentí la propietat de gairebé un milió d’hectàrees al nord de la Patagònia. Aquesta companyia, de la mateixa forma que més de 50 empreses angleses, han explotat – i continuen explotant – la terra durant gairebé un segle en condicions excepcionalment favorables (tenia dret a produir, importar i exportar sense pagar drets duaners, amb aranzels baixos, etc.), a més de la capacitat de controlar la premsa, influir sobre els governs nacionals, decidir tractats de rutes i ubicacions d’estacions ferroviàries, etc. Així es creen els latifundis a la Patagònia; a base de la creació d’estàncies en el poder de poques mans i a base de l’aniquilació física de pobles originaris amb total impunitat (alguns propietaris pagaven per indígena mort).

A la Patagònia, “els pobladors no han estat mai propietaris de la terra i els grans propietaris de la terra no han estat mai pobladors”. 5

Els anys 1920s són un altre capítol fosc i tràgic de la història de la Patagònia. En aquest període van succeir dues vagues obreres en les quals demanaven unes millores laborals molt bàsiques, les quals van ser reprimides brutalment donant pas a l’assassinat de centenars de treballadors, molts d’ells anarquistes. Tot això es va donar sota la “lógica de un sistema perverso, en el qual los estancieros latifundistas de la Patagonia, verdaderos instigadores e interesados en aniquilar a los huelguistas, presionaron al govierno de Yrigoyen y al ejército para que termine definitivamente con esos rostros sublevados”. 6

Passa el temps i el poder manté la capacitat d’adaptació. Ara ja no es conforma amb la possessió de la terra sinó que li treu tot el suc que pot, explotant-la encara més. Durant els últims anys s’han continuat concentrant les hectàrees en mans de cada cop menys persones, amb el vist i plau dels governs nacionals i populars que durant tot el segle XX no han tocat mai les bases d’aquest gran imperi.

Actualment, a la Patagònia qui decideix són empreses com Repsol o Camuzzi; a tota la regió les empreses elèctriques (com Edersa que pertany a SAESA, que pertany a SEG de New Jersey, que pertany a Excelon, que pertany a...) venen el kilowatt a preus internacionals als habitants de la zona, molts dels quals no poden pagar els alts preus que fixen; i en camps i supermercats segueix imperant “l’Anònima” (propietat dels Menéndez-Braun i Menéndez-Behety).

Altres multinacionals com la Benetton segueixen creixent sense cap control polític, fins al punt en que actualment aquest grup empresarial concentra més d’un milió d’hectàrees usurpades als pobles originaris. Des del 1991, la “Compañia de Tierras del Sur Argentino” pertany a Lucciano Benetton, el qual la va comprar per un valor declarat de 50 milions de dòlars. Els interessos de Benetton en aquestes terres queden al descobert quan al 1996 canvia els estatuts de la Compañia de Tierras per incorporar l’explotació minera com un dels seus objectius. Així, anys més tard el mateix grup empresarial crea l’empresa “Minera Sur Argentina S.A.” per explotar els recursos i jaciments de les “seves” terres. Els vertaders colors de Benetton no són els que mostren a les botigues dels països “rics”. Benetton s’enriqueix a costa de la destrucció, desaparició i negació dels pobles originaris; és que les terres que les terres que posseeixen a la Patagònia pertanyen al Territori Ancestral Mapuche. Ara ja no s’assassina els pobles originaris sinó que directament no se’n reconeix la seva existència, fet que comporta que venguin i comprin terres amb famílies vivint-hi a dins.

Però on hi ha poder hi ha resistència.

Són moltes i diverses les lluites que s’han donat – i es continuen donant – a la Patagònia en els darrers anys. En el cas de la lluita Mapuche, tot i ser ja una lluita històrica, és en els darrers anys quan s’accentua. Cada vegada són més les comunitats que s’identifiquen com a tal i es disposen a recuperar el seu territori ancestral. És el cas de la comunitat de Santa Rosa de Leleque, les terres de les quals són “propietat” de Benetton. Aquesta humil comunitat està recuperant 500 hectàrees, enfrontant-se cara a cara amb la gran multinacional italiana. A Neuquén, altres comunitats estant sentint en carn pròpia l’elevat cost del petroli, així com fins on són capaços d’arribar empreses com Repsol-YPF per tal d’explotar nous jaciments. Sigui qui sigui el winka7 explotador, són moltes les comunitats que s’organitzen per recuperar el seu territori.

El cas de les mines – sobretot d’or – és un altre dels exemples que han generat resistències. Per extreure or d’una mina de lixiviació amb cianur es fa servir una enorme quantitat d’aigua que queda contaminada irreparablement. Tenint en compte els greus danys que causa la febre de l’or són vàries les veus que s’alcen en contra d’aquest terrorisme ambiental. És el cas d’Esquel (Chubut) on, el què va començar com una simple trobada de veïns i veïnes indignades, s’ha convertit en un moviment popular que fins al moment està frenant l’explotació minera de la zona. 8

Algú deia que el sistema no moriria mai per una sola malaltia, sinó que més aviat seria fulminat per les picades de milions d’abelles. I les abelles s’estan organitzant.


1 ñizol toki: cap dels guerrers Mapuche
2 pu peñí pu lamuen: germans i germanes
3 Resulta paradoxal els noms que van adoptar aquestes invasions. Desert? Com si no hi visqués ningú; Pacificació? Va ser una massacre!
4 Moyano, Adrián. Crónicas de la resistencia Mapuche. Bariloche: Ed. própia, 2007
5 Minieri, Ramon M. Ese ajeno sur. Un dominio británico de un milion de hectáreas en la Patagonia. Vietma: Fondo Editorial Rionegrino, 2006
6 Bayer, Osvaldo. La Patagonia rebelde. Edición definitiva. Buenos Aires: Planeta, 2007
7 winka: invasor, traidor,…
8 Porras, Paula Virginia. Argentina: situación general de la minería metálica. Observatorio Latinoamericano de Geopolítica, 2007

Com llàgrimes a l'oceà. Les fàbriques recuperades sota gestió obrera com a experiències comunitàries i d'autogestió

L'espiral neoliberal del anys 90's i inicis del s.XXI al món "occidental" i, concretament a l'Argentina sota el govern de Menem, va tenir uns "danys colaterals" que el sistema capitalista no esperava. Ni tant sols es podia imaginar...

Aquests anys van suposar, per la classe treballadora argentina un seguit de cops en forma d'acomiadaments massius, tancaments d'empreses, privatitzacions i, en definitiva, el desmantellament de la indústria nacional.1 Però els i les treballadores, en certs casos, no es van quedar de braços plegats i van decidir agafar les regnes de la seva vida. És en aquest context que sorgeixen les fàbriques recuperades. Avui en dia són més de 200, és a dir mils de famílies que viuen de les empreses sota gestió obrera.

Les històries de les fàbriques recuperades són molt diferents, però la majoria compleixen un mateix esquema: els treballadors/es estan uns mesos amb sous endarrerits, la patronal decideix fer fora un bon grapat d'aquests i finalment presenta la "quiebra" (fallida). Això implica que el patró renuncia a la direcció de la fàbrica i aquesta passa a ser propietat de l'Estat. A partir d'aquí, la fàbrica juntament amb tot el què hi ha dins (maquinària, etc) surt a subasta.

És en aquest moment (com en el cas de Chilavert), en alguns casos abans (com el cas de Zanón) o en alguns casos després quan els/les obreres decideixen ocupar la fàbrica. Es tanquen a dins per evitar que la patronal pugui endur-se les màquines per vendrese-les i guanyar encara més diners, tot resistint als intents per part de la policía a entrar a la fàbrica i fer-los fora, aguantant dies (en alguns casos mesos) a dins.

Des de dins de la fàbrica es veu tot més fàcil: ocupar, resistir i produir. I és així com els/les obreres decideixen reactivar el funcionament de la fàbrica.

En un primer moment no és tan, com alguns ens volen fer creure, una lluita conscient d'oposició al sistema capitalista o una reivindicació laboral, sinó que respòn més a una necessitat econòmica tangible; en el context econòmic i social de crisi generalitzada i amb una taxa d'atur elevadíssima, els/les treballadores sabien que si perdien la feina els seria molt difícil trobar-ne una altra.2

Des del moment en què són els propis treballadors/es els que comencen a produir, en la major part dels casos s'elimina el sistema jeràrquic propi del fordisme-taylorisme, horitzontalitzant l'organització de la producció i les decisions que es prenen sobre aquesta. Ara és l'assemblea l'òrgan que pren les decisions, reduint així, el grau d'alienació del treball i fent que el treballador/a sigui el responsable i partícep directe en tota la cadena de producció.

Legalment moltes de les fàbriques es veuen obligades a constituir-se com a cooperatives (tot i que internament l'estructura segueixi sent horitzontal i sense càrrecs) ja que, d'aquesta manera, tenen el dret de produir, que juntament amb el dret que tenen com a ex-treballadors/es de la fàbrica a "cuidar i mantenir" la maquinària, és el que els fa possible comercialitzar els seus productes.

Creiem que hi ha dos elements revolucionaris en el procés de recuperació de les fàbriques sota gestió obrera:

Per una banda, el fet de passar d'una gestió patronal a una gestió obrera (autogestió), en la majoria dels casos, no va suposar un simple canvi en la direcció de l'empresa/fàbrica, sinó que va comportar un canvi en les relacions socials i humanes en el sí de la producció. Això va implicar, per exemple, la humanització dels conflictes quotidians entre treballadors/es (que es passen a resoldre d'una forma molt més personal i directe, tenint en compte que el treballador/a per sobre de tot és una persona i no una mera força de treball), millores assistencials (s'incorpora la cobertura sanitària, el suport psicològic, servei de ginecología, etc.), millores salarials (a l'eliminar el gran benefici patronal), incorporació de més treballadors/es a la plantilla, i en definitiva, una millora en les condicions laborals generals. Tot això crea un clima de confiança i ajut mútu, que sota gestió patronal era inimaginable.

I per altra banda, la majoria d'empreses/fàbriques recuperades han trencat amb el concepte històricament creat de la fàbrica com un mer espai de producció, aïllat del món social i d'equenes a la comunitat on s'ubica.3 Des del moment de l'ocupació es crea un vincle directe entre els/les treballadores i el barri o comunitat on s'ubica la fàbrica, degut a la pressió i suport que va oferir el barri (així com altres grups que formaven part d'altres lluites socials) en els intents de desallotjament. D'aquesta manera, les fàbriques s'impliquen i comencen a desenvolupar un treball a nivell comunitàri i, en alguns casos, a donar suport suport a altres lluites socials.

Els dos casos que hem pogut conèixer des de dins són la Imprenta Chilavert i Ceramicas Zanón:

L'imprenta Chilavert (a Buenos Aires) compta actualment amb un Batxillerat per joves i adults i un centre cultural dins la pròpia fàbrica, i part important del què imprimeixen és per a grups o projectes que desenvolupen un treball més polític i social.

En el cas de Zanón/Fasinpat (Fábrica Sin Patrón), els/les treballadores fan donacions de ceràmica (mensuals) a grups/projectes políticosocials (per exemple, per a la creació d'un hospital, creació de biblioteques, escoles, etc.), estan creant una biblioteca amb la col.laboració de la Universitat de Neuquén, organitzen festivals infantils i concerts dins les instal.lacions de la pròpia fàbrica, ofereixen visites gratuites per a escoles, etc.; a més de donar suport i donar la cara quan hi ha conflictes laborals o socials a diferents nivells.

Ara bé, tot i els molts aspectes positius que han comportat les recuperacions de fàbriques, hi ha algunes qüestions que segueixen generant debat:

Fins a quin punt una fàbrica recuperada pot ser un espai transgressor i revolucionari si l'objectiu final és la comercialització dels seus productes que es dona en la lògica d'un sistema de producció-consum capitalista?

Com espais que no es centren únicament en la productivitat podeln competir amb altres fàbriques o empreses on el què es prioritza és precissament això? I... competència no és una de les paraules més destacades del diccionari enciclopèdico-econòmic d'Adam Smith?

Tot i les possibles crítiques i contradiccions que tenen implícites aquestes experiències, són innegables els múltiples components transformadors i revolucionaris que generen aquestes pràctiques. Són un exemple més en la història (els soviets, consells obrers a la Rússia de principis del s.XX, i les col.lectivitzacions a l'Espanya del 1936 són exemples d'autogestió obrera). Canvia el context i les formes, però sempre han evidenciat que una altra estructura organitzativa en la producció és possible, i que aquesta és més vàlida, més rica i més humana que aquesta forma d'explotació tan miserable que dia darrera dia ens continuen imposant.



1. Diem tan sols de la indústria nacional ja que el capital estranger va gaudir de tota classe d'avantatges, per exemple en el cas de les privatitzacions (YPF,...)
2. Sobretot els homes tenien una enorme càrrega de responsabilitat per la seva posició i funció de breadwiner, és dir, la funció de mantenir econòmicament la família.
3. Sorgiment de fàbriques a mode de colònia > empresa tancada només per producció > aparició d'algunes iniciatives amb una visió més àmplia de fàbrica.