L'espiral neoliberal del anys 90's i inicis del s.XXI al món "occidental" i, concretament a l'Argentina sota el govern de Menem, va tenir uns "danys colaterals" que el sistema capitalista no esperava. Ni tant sols es podia imaginar...
Aquests anys van suposar, per la classe treballadora argentina un seguit de cops en forma d'acomiadaments massius, tancaments d'empreses, privatitzacions i, en definitiva, el desmantellament de la indústria nacional.1 Però els i les treballadores, en certs casos, no es van quedar de braços plegats i van decidir agafar les regnes de la seva vida. És en aquest context que sorgeixen les fàbriques recuperades. Avui en dia són més de 200, és a dir mils de famílies que viuen de les empreses sota gestió obrera.
Les històries de les fàbriques recuperades són molt diferents, però la majoria compleixen un mateix esquema: els treballadors/es estan uns mesos amb sous endarrerits, la patronal decideix fer fora un bon grapat d'aquests i finalment presenta la "quiebra" (fallida). Això implica que el patró renuncia a la direcció de la fàbrica i aquesta passa a ser propietat de l'Estat. A partir d'aquí, la fàbrica juntament amb tot el què hi ha dins (maquinària, etc) surt a subasta.
És en aquest moment (com en el cas de Chilavert), en alguns casos abans (com el cas de Zanón) o en alguns casos després quan els/les obreres decideixen ocupar la fàbrica. Es tanquen a dins per evitar que la patronal pugui endur-se les màquines per vendrese-les i guanyar encara més diners, tot resistint als intents per part de la policía a entrar a la fàbrica i fer-los fora, aguantant dies (en alguns casos mesos) a dins.
Des de dins de la fàbrica es veu tot més fàcil: ocupar, resistir i produir. I és així com els/les obreres decideixen reactivar el funcionament de la fàbrica.
En un primer moment no és tan, com alguns ens volen fer creure, una lluita conscient d'oposició al sistema capitalista o una reivindicació laboral, sinó que respòn més a una necessitat econòmica tangible; en el context econòmic i social de crisi generalitzada i amb una taxa d'atur elevadíssima, els/les treballadores sabien que si perdien la feina els seria molt difícil trobar-ne una altra.2
Des del moment en què són els propis treballadors/es els que comencen a produir, en la major part dels casos s'elimina el sistema jeràrquic propi del fordisme-taylorisme, horitzontalitzant l'organització de la producció i les decisions que es prenen sobre aquesta. Ara és l'assemblea l'òrgan que pren les decisions, reduint així, el grau d'alienació del treball i fent que el treballador/a sigui el responsable i partícep directe en tota la cadena de producció.
Legalment moltes de les fàbriques es veuen obligades a constituir-se com a cooperatives (tot i que internament l'estructura segueixi sent horitzontal i sense càrrecs) ja que, d'aquesta manera, tenen el dret de produir, que juntament amb el dret que tenen com a ex-treballadors/es de la fàbrica a "cuidar i mantenir" la maquinària, és el que els fa possible comercialitzar els seus productes.
Creiem que hi ha dos elements revolucionaris en el procés de recuperació de les fàbriques sota gestió obrera:
Per una banda, el fet de passar d'una gestió patronal a una gestió obrera (autogestió), en la majoria dels casos, no va suposar un simple canvi en la direcció de l'empresa/fàbrica, sinó que va comportar un canvi en les relacions socials i humanes en el sí de la producció. Això va implicar, per exemple, la humanització dels conflictes quotidians entre treballadors/es (que es passen a resoldre d'una forma molt més personal i directe, tenint en compte que el treballador/a per sobre de tot és una persona i no una mera força de treball), millores assistencials (s'incorpora la cobertura sanitària, el suport psicològic, servei de ginecología, etc.), millores salarials (a l'eliminar el gran benefici patronal), incorporació de més treballadors/es a la plantilla, i en definitiva, una millora en les condicions laborals generals. Tot això crea un clima de confiança i ajut mútu, que sota gestió patronal era inimaginable.
I per altra banda, la majoria d'empreses/fàbriques recuperades han trencat amb el concepte històricament creat de la fàbrica com un mer espai de producció, aïllat del món social i d'equenes a la comunitat on s'ubica.3 Des del moment de l'ocupació es crea un vincle directe entre els/les treballadores i el barri o comunitat on s'ubica la fàbrica, degut a la pressió i suport que va oferir el barri (així com altres grups que formaven part d'altres lluites socials) en els intents de desallotjament. D'aquesta manera, les fàbriques s'impliquen i comencen a desenvolupar un treball a nivell comunitàri i, en alguns casos, a donar suport suport a altres lluites socials.
Els dos casos que hem pogut conèixer des de dins són la Imprenta Chilavert i Ceramicas Zanón:
L'imprenta Chilavert (a Buenos Aires) compta actualment amb un Batxillerat per joves i adults i un centre cultural dins la pròpia fàbrica, i part important del què imprimeixen és per a grups o projectes que desenvolupen un treball més polític i social.
En el cas de Zanón/Fasinpat (Fábrica Sin Patrón), els/les treballadores fan donacions de ceràmica (mensuals) a grups/projectes políticosocials (per exemple, per a la creació d'un hospital, creació de biblioteques, escoles, etc.), estan creant una biblioteca amb la col.laboració de la Universitat de Neuquén, organitzen festivals infantils i concerts dins les instal.lacions de la pròpia fàbrica, ofereixen visites gratuites per a escoles, etc.; a més de donar suport i donar la cara quan hi ha conflictes laborals o socials a diferents nivells.
Ara bé, tot i els molts aspectes positius que han comportat les recuperacions de fàbriques, hi ha algunes qüestions que segueixen generant debat:
Fins a quin punt una fàbrica recuperada pot ser un espai transgressor i revolucionari si l'objectiu final és la comercialització dels seus productes que es dona en la lògica d'un sistema de producció-consum capitalista?
Com espais que no es centren únicament en la productivitat podeln competir amb altres fàbriques o empreses on el què es prioritza és precissament això? I... competència no és una de les paraules més destacades del diccionari enciclopèdico-econòmic d'Adam Smith?
Tot i les possibles crítiques i contradiccions que tenen implícites aquestes experiències, són innegables els múltiples components transformadors i revolucionaris que generen aquestes pràctiques. Són un exemple més en la història (els soviets, consells obrers a la Rússia de principis del s.XX, i les col.lectivitzacions a l'Espanya del 1936 són exemples d'autogestió obrera). Canvia el context i les formes, però sempre han evidenciat que una altra estructura organitzativa en la producció és possible, i que aquesta és més vàlida, més rica i més humana que aquesta forma d'explotació tan miserable que dia darrera dia ens continuen imposant.
1. Diem tan sols de la indústria nacional ja que el capital estranger va gaudir de tota classe d'avantatges, per exemple en el cas de les privatitzacions (YPF,...)
2. Sobretot els homes tenien una enorme càrrega de responsabilitat per la seva posició i funció de breadwiner, és dir, la funció de mantenir econòmicament la família.
3. Sorgiment de fàbriques a mode de colònia > empresa tancada només per producció > aparició d'algunes iniciatives amb una visió més àmplia de fàbrica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada