La repartició del pastís a la Patagònia

La història de la Patagònia, des de la invasió de la corona espanyola, és la història del saqueig, la usurpació i l’espoli d’una terra rica, tant humana com naturalment.

S’anomena Patagònia a l’extensa regió del sud del que avui es coneix com Argentina i Xile; des del Río Colorado fins a la Terra del Foc i d’oceà a oceà. El paisatge és desolador: pura estepa que neix a l’Atlàntic i que mor, al cap de centenars de quilòmetres, a les majestuoses parets de la serralada dels Andes, des d’on el sol s’amaga darrera el Pacífic. Una de les particularitats que la fa excepcional i tant verge és que per aquesta vasta extensió de terra corren infinitat de rius, llacs, llacunes i glaceres – és a dir, és una reserva d’aigua dolça immensa; el subsòl amaga minerals que – avui en dia i als països “rics” – són molt valorats. A més de la poca quantitat de persones que l’habiten; la despoblació és tal que actualment per cada habitant hi ha més d’un quilòmetre quadrat de terra.

Tots els mites que s’han creat sobre la Patagònia com a “zona desèrtica i inexplorada” en realitat amaguen la verdadera realitat d’aquestes terres, és a dir, l’explotació sistemàtica de les riqueses naturals que des de fa tant temps ha caracteritzat i continua caracteritzant aquesta regió.

Des de fa milers d’anys en aquestes terres habitaven i habiten diverses cultures com són el poble Mapuche, el Tehuelche o els Ona (a la Terra del Foc), convivint en perfecte harmonia amb el medi. Llavors no existien, ni calien, ni volien cap balla d’espines ni murs de formigó que delimitessin propietats privades – en tant que no existia, culturalment, la noció de propietat –. Tot i que els Mapuche van haver de combatre l’imperi Inca abans de l’arribada dels invasors transoceànics, va ser a partir d’aquesta que comencen els conflictes i les conseqüents resistències.

L’arribada dels espanyols al continent va suposar d’imposició d’una cultura i una religió que res tenia a veure amb la dels pobles originaris. De nord a sud arrasaren amb tot el que es trobaren, usurpant i sotmetent als diferents pobles existents, fins que Pedro de Valdivia i les seves tropes van arribar a la Patagònia. La resistència que van oferir els Mapuche no l’havien trobat enlloc i, tot i la superioritat tecnològica en armes i en tropes, el ñizol toki1 Leftraru juntament amb els seus pu peñi pu lamuen2 , no sòls van resistir als intents per part dels colonitzadors d’imposar i sotmetre a la cultura dominant, sinó que els van fer retrocedir i mitjançant un Tractat els van obligar a reconèixer com a poble lliure i a respectar la frontera del Río Biobio i d’oceà a oceà. Aquesta frontera va ser respectada fins el 1879. En aquesta data ja s’havien creat els Estats argentí i xilè, els quals passarien a ser – trencant el tractat que havien heretat dels espanyols – els nous invasors de la Patagònia.

Tant la Campanya del Desert (1879) com la Pacificació de l’Araucania (1881) 3 tenien com a objectiu delimitar la línia de fronteres entre els nous Estats així com, almenys en el cas argentí, “sotmetre o desallotjar” els pobles originaris de la Patagònia. Els resultats van ser catastròfics per aquests pobles els quals van patir el primer genocidi físic i cultural per part de l’Estat. 4

Un cop l’Estat entra dins dels territoris que conformen la Patagònia comença la repartició del pastís. Les terres són fiscalitzades (propietat de l’Estat) i algunes es vénen a preus baixíssims o bé es regalen a inversors estrangers, molts dels quals són anglesos. I és que per mantenir l’ocupació han d’habitar la terra usurpada. Alguns de les persones que han rebut terres faran fortuna molt ràpidament, com el cas de les famílies Menéndez-Braun i Menéndez-Behety que en pocs anys van acumular 1.376.160 hectàrees (xifra astronòmica que difícilment ha estat mai superada al món) a més de mines, bancs i altres negocis d’explotació de la terra. Un altre exemple és el cas de l’empresa anglesa “Argentine Southern Land Co” (Companyia de Terres del Sud Argentina), coneguda com a TASLCO que va rebre com a regal del govern argentí la propietat de gairebé un milió d’hectàrees al nord de la Patagònia. Aquesta companyia, de la mateixa forma que més de 50 empreses angleses, han explotat – i continuen explotant – la terra durant gairebé un segle en condicions excepcionalment favorables (tenia dret a produir, importar i exportar sense pagar drets duaners, amb aranzels baixos, etc.), a més de la capacitat de controlar la premsa, influir sobre els governs nacionals, decidir tractats de rutes i ubicacions d’estacions ferroviàries, etc. Així es creen els latifundis a la Patagònia; a base de la creació d’estàncies en el poder de poques mans i a base de l’aniquilació física de pobles originaris amb total impunitat (alguns propietaris pagaven per indígena mort).

A la Patagònia, “els pobladors no han estat mai propietaris de la terra i els grans propietaris de la terra no han estat mai pobladors”. 5

Els anys 1920s són un altre capítol fosc i tràgic de la història de la Patagònia. En aquest període van succeir dues vagues obreres en les quals demanaven unes millores laborals molt bàsiques, les quals van ser reprimides brutalment donant pas a l’assassinat de centenars de treballadors, molts d’ells anarquistes. Tot això es va donar sota la “lógica de un sistema perverso, en el qual los estancieros latifundistas de la Patagonia, verdaderos instigadores e interesados en aniquilar a los huelguistas, presionaron al govierno de Yrigoyen y al ejército para que termine definitivamente con esos rostros sublevados”. 6

Passa el temps i el poder manté la capacitat d’adaptació. Ara ja no es conforma amb la possessió de la terra sinó que li treu tot el suc que pot, explotant-la encara més. Durant els últims anys s’han continuat concentrant les hectàrees en mans de cada cop menys persones, amb el vist i plau dels governs nacionals i populars que durant tot el segle XX no han tocat mai les bases d’aquest gran imperi.

Actualment, a la Patagònia qui decideix són empreses com Repsol o Camuzzi; a tota la regió les empreses elèctriques (com Edersa que pertany a SAESA, que pertany a SEG de New Jersey, que pertany a Excelon, que pertany a...) venen el kilowatt a preus internacionals als habitants de la zona, molts dels quals no poden pagar els alts preus que fixen; i en camps i supermercats segueix imperant “l’Anònima” (propietat dels Menéndez-Braun i Menéndez-Behety).

Altres multinacionals com la Benetton segueixen creixent sense cap control polític, fins al punt en que actualment aquest grup empresarial concentra més d’un milió d’hectàrees usurpades als pobles originaris. Des del 1991, la “Compañia de Tierras del Sur Argentino” pertany a Lucciano Benetton, el qual la va comprar per un valor declarat de 50 milions de dòlars. Els interessos de Benetton en aquestes terres queden al descobert quan al 1996 canvia els estatuts de la Compañia de Tierras per incorporar l’explotació minera com un dels seus objectius. Així, anys més tard el mateix grup empresarial crea l’empresa “Minera Sur Argentina S.A.” per explotar els recursos i jaciments de les “seves” terres. Els vertaders colors de Benetton no són els que mostren a les botigues dels països “rics”. Benetton s’enriqueix a costa de la destrucció, desaparició i negació dels pobles originaris; és que les terres que les terres que posseeixen a la Patagònia pertanyen al Territori Ancestral Mapuche. Ara ja no s’assassina els pobles originaris sinó que directament no se’n reconeix la seva existència, fet que comporta que venguin i comprin terres amb famílies vivint-hi a dins.

Però on hi ha poder hi ha resistència.

Són moltes i diverses les lluites que s’han donat – i es continuen donant – a la Patagònia en els darrers anys. En el cas de la lluita Mapuche, tot i ser ja una lluita històrica, és en els darrers anys quan s’accentua. Cada vegada són més les comunitats que s’identifiquen com a tal i es disposen a recuperar el seu territori ancestral. És el cas de la comunitat de Santa Rosa de Leleque, les terres de les quals són “propietat” de Benetton. Aquesta humil comunitat està recuperant 500 hectàrees, enfrontant-se cara a cara amb la gran multinacional italiana. A Neuquén, altres comunitats estant sentint en carn pròpia l’elevat cost del petroli, així com fins on són capaços d’arribar empreses com Repsol-YPF per tal d’explotar nous jaciments. Sigui qui sigui el winka7 explotador, són moltes les comunitats que s’organitzen per recuperar el seu territori.

El cas de les mines – sobretot d’or – és un altre dels exemples que han generat resistències. Per extreure or d’una mina de lixiviació amb cianur es fa servir una enorme quantitat d’aigua que queda contaminada irreparablement. Tenint en compte els greus danys que causa la febre de l’or són vàries les veus que s’alcen en contra d’aquest terrorisme ambiental. És el cas d’Esquel (Chubut) on, el què va començar com una simple trobada de veïns i veïnes indignades, s’ha convertit en un moviment popular que fins al moment està frenant l’explotació minera de la zona. 8

Algú deia que el sistema no moriria mai per una sola malaltia, sinó que més aviat seria fulminat per les picades de milions d’abelles. I les abelles s’estan organitzant.


1 ñizol toki: cap dels guerrers Mapuche
2 pu peñí pu lamuen: germans i germanes
3 Resulta paradoxal els noms que van adoptar aquestes invasions. Desert? Com si no hi visqués ningú; Pacificació? Va ser una massacre!
4 Moyano, Adrián. Crónicas de la resistencia Mapuche. Bariloche: Ed. própia, 2007
5 Minieri, Ramon M. Ese ajeno sur. Un dominio británico de un milion de hectáreas en la Patagonia. Vietma: Fondo Editorial Rionegrino, 2006
6 Bayer, Osvaldo. La Patagonia rebelde. Edición definitiva. Buenos Aires: Planeta, 2007
7 winka: invasor, traidor,…
8 Porras, Paula Virginia. Argentina: situación general de la minería metálica. Observatorio Latinoamericano de Geopolítica, 2007