Recuperant el territori... La Comunitat Mapuche Quintupuray torna al seu territori ancestral

Aquesta és la crònica d’una recuperació del territori ancestral mapuche en la que vam tenir l’oportunitat de participar activament. Aquest conflicte és una mostra del què, a gran escala, està passant a la Patagònia: usurpació de les terres als pobles originaris i explotació dels recursos naturals a qualsevol preu i amb total impunitat legal. Però els poderosos no sempre es surten amb la seva: on hi ha poder hi ha resistència... i aquesta resistència, tard o d'hora, acaba donant els seus fruits.

A principis del s.XX la família Quintupuray, perseguida i derrotada per la guerra, s’instal•la a la Cuesta del Ternero, una zona siutada prop de El Bolsón (Patagònia Argentina) envoltada de muntanyes i de naixements de rius que desenvoquen al Pacífic i a l’Atlàntic. Al cap d’uns anys, bona part de la família es veu obligada a marxar a la ciutat per necessitats econòmiques, de manera que al camp hi queda tan sols l’àvia de la familia: la Lucinda Quintupuray.

Pels especuladors, usurpadors i per aquells que cegs d’ambició només pensen en acumular riqueses, aquesta és la situació perfecte per començar a actuar: una “avuelita” sola i indefensa en un terreny de 2500 hectàreas amb importants recursos naturals i riqueses, és a dir, potencialment un lloc perfecte per a la generació de beneficis econòmics.

És així quan a l’any 1993 apareix Lucinda Quintupuray morta amb tres bales al cos. Al cap de poc temps s’arxiva el cas, suposadament per falta de proves, de forma que l’assassinat de l’àvia queda a l’aire impunement. Poc temps després, quan el seu fill decideix investigar la seva mort apareix també sospitosament mort al riu.

A partir d’aquí, passen un anys de silenci... però no d’oblit. Fa vora dos mesos que la resta de la familia Quintupuray es comença a ajuntar i a organitzar amb la intenció de recuperar el territori que ancestralment els pertany i amb l’objectiu de desenmascarar els crims dels seus famliars.

La Comunitat Quintupuray, juntament amb membres d’altres comunitats Mapuche, amb algunes organitzacions Mapuche (com el CAI o la Coordinadora del Pueblo Mapuche) i amb individualitats que apoien la lluita Mapuche, munta un campament davant la “tranquera” del camp esperant que es donin les millors condicions per entrar definitivament i instal•lar-se dins. La situació era molt tensa perquè just a l’altra banda de la “tranquera”, o sigui a dins el territori Mapuche, s’hi trobava Fabián Quintupuray (membre de la família que no es reconeix com a Mapuche i que està amenaçat per varies persones), alguns estanciers i terratinents, i grups parapolicials escampats pel bosc amb la finalitat d’impedir, sigui quin sigui el cost, l’entrada de la Comunitat al seu territori.

Un cop acampats davant la tranquera i gràcies a la pressió que es fa tant des del campament com des de les poblacions properes (diferents accions, escraches, etc.) es comença a destapar la veritat, i els interessos econòmics que hi havia al darrera comencen a tenir noms i cognoms.

Des de la mort de Lucinda Quintupuray, vàries persones van començar a especular i a fer negocis amb les terres: empresaris internacionals (propietaris d’una cadena d’hotels a Buenos Aires, Uruguay, Paraguay, ...), empresaris com Lewis (propietari d’un poderós grup econòmic que està comprant milers d’hectàreas de la Patagònia Argentina), poderosos estanciers i terratinents de la zona, etc. I tot això amb la complicitat directa de la policia, grups parapolicials, jutjes i govern provincial (que és el que va permetre que es vengués part del territori de forma il•legal), sense oblidar a l’alcalde de El Bolsón (que també tenia grans interessos econòmics a la zona).

Durant els dies que vam estar acampats a fora la “tranquera” (el campament va durar prop d’un mes, fent relleus i guàrdies nocturnes, amb unes condicions climàtiques totalment adverses), per pocs coneixements que es tingui sobre la lluita Mapuche i la repartició de terres a la Patagonia, hi ha coses que salten a la vista i que resulten sospitosament estranyes. Per exemple: Dirección de Tierras (òrgan del govern nacional), tot i haver reconegut que el territori era legalment de la Comunitat Quintupuray – tal com regula la Ley Integral del Indígena- no efectuava el desallotjament de les persones que ocupaven ara el territori, ja que aquest mateix òrgan havia donat l’aval que havia permès la compra-venda il•legal d’una part del camp. Al final va acabar delegant la responsabilitat legal de la qüestió al CODECI 1 (òrgan del govern provincial), per tal de rentar-se les mans.

Altres situacions “curioses” són per exemple que la policia encarregada del conflicte i que va pujar en algun moment a identificar totes les persones que estavem al campament (suposadament per una qüestió de seguretat), és la mateixa policia que –anant de paisà- estava uns dies abans a l’altre banda de la tranquera fent tractes amb els empresaris i usurpadors. I un/a es pregunta: quina és la verdadera finalitat de les identificacions? Protegir o controlar per després reprimir?

El grup parapolicial que controlava el territori és el mateix que en una altra ocasió havia actuat reprimint brutalment a artesans de El Bolsón sense motiu aparent, i que posteriorment es va saber que era un grup de xoc contractat pel mateix alcalde d’aquesta localitat – tal com va reconèixer públicament ell mateix.

Una part de la màfia qui hi ha implicada en la compra-venda del territori Mapuche s’ha anat destapant durant els dies que vem estar acampats fora la tranquera, però encara falten sortir a la llum molts elements, entre d’altres, l’assassinat de l’àvia Lucinda i del seu fill.

Actualment, la Comunitat Quintupuray ha aconseguit entrar al seu territori. Una part fonamental de la lluita està guanyada, però no s’ha de baixar la guàrdia, cal seguir lluitant, insistint i fent pressió per tal que s’esclareixi del tot la història d’aquesta família, i surtin a la llum tots els responsables que durant tant temps han actuat amb total impunitat en aquest territori.

Aquestes 2500 hectàrees es sumen a les 160000 que es calculen que s’han recuperat a la província de Río Negro en els últims anys. La revolta s'exten inexorablement. Ja no hi ha marxa enrere.



1 CODECI: Consejo de Desarrollo de las Comunidades Indígenas