Al sud del què avui es conèix com Argentina i Xile existeix un poble que està despertant després d’anys de negació, humiliació i intents d’extermini, primerament a través d’una guerra física i després a través d’una guerra cultural. Els Mapuche –gent de la terra- van aconseguir resistir a la conquesta espanyola, que amb l’espasa i la creu va irrompre en la vida dels pobles originaris d’Amèrica, obligant-los a respectar les “fronteres” naturals del Wallmapu1.
Aquest tractat va ser respectat fins a finals del s.XIX quan els nous Estats, l’argentí primer i l’Estat xilè després, van invair el territori Mapuche a través de les campanyes militars: “Conquista del Desierto” a l’Argentina i “Pacificación de la Araucanía” a Xile. Una de les raons que impulsen això és la necessitat que tenien aquests Estats de delimitar les fronteres entre ells i apropiar-se el “far south” amb tots els seus recursos. En el cas xilè, a més, la intervenció militar es pot dir que va ser com una catarsis davant la profunda crisis econòmica que arrossegava el país des dels anys 1850.
Les conseqüències d’aquestes invasions van ser terribles. Les campanyes militars del general Roca a l’Argentina i del general Tizano a l’altra banda dels Andes van comportar milers de morts, desplaçats, robatori d’infants i la imposició cultural del “món occidental”. Això va comportar que part important del què conformava el territori ancestral de la gent de la terra els fos robat, usurpat i ocupat per colons – la majoria ni tan sols criollos – i posteriorment per les empreses i multinacionals.
“No se si era odio, pero era... puedo decir rechazo al rechazo. Todo el rechazo que me producían les respondía también con rechazo. Creo que... yo he buscado por ejemplo sentimiento de odio en mi corazón y nunca lo encontré y no lo encuentro, no puedo incorporarlo, no se...”
Passaran cent anys de discriminació, exclusió i humiliació. Cent anys de silenci en els que les terres han anat passant de mà en mà, concentrant-se cada cop en menys mans. Així, per exemple, a l’Argentina el grup Benetton acumula actualment més d’un milió d’hectàreas. Les empreses mineres continuen amb l’expoli i contaminen els rius, tant els que van al Pacífic com els que desenvoquen a l’Atlàntic. Al cantó xilè -Gulumapu- el poder es concentra en tres famílies – Angelini, Matte i Luksic-. Les seves forestals estan acabant amb els boscos natius, les celuloses contaminen els mars i les seves hidroelèctriques innunden comunitats senceres. Tenint en compte el significat que pren la mapu –la terra- en la cosmovisió Mapuche2, tot aquest terrorisme ambiental està acabant amb les possibilitats per part dels Mapuche de desenvolupar la cultura originària i desenvolupar-se com a persones.
És davant d’aquests atacs al territori ancestral i per la necessitat de recuerar la cosmovisió, que els Mapuche diuen prou i es comencen a organitzar als dos costats de la cordillera. Aquest procés de recuperació és un procés difícil, ja que durant més de 500 anys són múltiples els intents de destruir la cultura pròpia i imposar la cultura “occidental”. L’eliminació física dels/les machi3 durant i la guerra i posteriorment ha comportat una pèrdua important de l’espiritualitat, i la imposició del castellà ha fet que els Mapuche perdessin part de la seva cosmovisió –en tan que el llenguatge és generador de realitat.
Actualment el poble Mapuche pateix diferent sort, és a dir, diferents graus de repressió depenent de si l’invasor és l’Estat argentí o l’estat xilè.
A Xile, per una banda, encara avui la seva Constitució no reconeix als pobles originaris de la zona –Mapuche, Aymara i Sellk’man- i parla de xilens com a únics pobladors del país, i per altra banda, fa anys que s’estan aplicant polítiques assistencialistes i paternalistes com a mitjà per diluir la forma de vida Mapuche i integrar-la en allò que entenem com a “vida occidental” (que no és més que l’individualisme capitalista, tot el contrari de la cosmovisió originària que era i és comunitària). Això es tradueix en ajudes a l’estudi per a l’indígena bo, és a dir, pel Mapuche “integrat”; per a la resta, per aquells/es que lluiten per l’alliberament del seu poble tan sols els hi espera la llei antiterrorista, heretada del monstruós règim de Pinochet. Per posar un exemple il•lustratiu de la discriminació jurídica en la què es troben (un dels braços en què es concreta aquesta discriminació): si ets blanc i provoques un incendi la pena serà d’uns dos anys de presó, però si qui ha provocat l’incendi és Mapuche la pena –sota llei antiterrorista- serà de 10 anys. Així, a Xile podem parlar de presos polítics amb total claredat: actualment entre 10 i 15 presos, uns 100 estan clandestins i vora 400 han estat processats.
El cas d’Argentina és bastant diferent en quan al tema judicial, de repressió i, en definitiva pel què fa al reconeixement per part de l’estat dels pobles originaris que avui formen part de delimitació fronterera. Un fet diferencial és que l’Estat argentí reconeix l’existència dels pobles originaris (entre ells el poble Mapuche) a través del conveni 169 de la OIT (Conveni sobre pobles indígenes i tribals) i a través també de la pròpia Constitució. Tot i així, de forma paradoxal, en el poble xilè està més assumida l’existència de la diversitat cultural que nega la suprema llei del país.
Les formes de lluita que han anat adoptant els Mapuche d’una banda i l’altre de la “cordillera” han estat i són forçosament diferents, ja que durant el s.XX aquest territori es veu separat per dos Estats diferents, i per tant, té trajectòries polítiques ben diferents. En realitat, una de les diferències importants és aquella que fa referència a la temporalitat. A l’Argentina no és fins els anys 80 que neix la primera organització en defensa del poble Mapuche, el CAI (Consejo Asesor Indígena), i d’aquest es crea el Parlamento del Pueblo Mapuche i el CODESI (Consejo de Desarrollo Indígena).
A Xile, en canvi, trobem ja associacions Mapuche des dels anys 104. , Cal destacar que la principal organització en defensa del poble Mapuche ha estat durant forces anys, i és actualment, la CAM (Coordinadora de Comunidades en Conflicto Arauko Malleko), organització que adopta una estratègia de confrontació directa, i que ha estat ilegalitzada per l’actual govern de Bachelet al ser considerada organització terrorista.
Les diferents trajectòries i els diferents contextos sociopolítics en els què es troba el poble Mapuche als dos costats de la “cordillera” comporta una evolució clarament diferent en quan als mètodes de lluita i recuperació de la cultura. Per a la lluita Mapuche al Puelmapu (territori de l’Est, és a dir, Argentina) és primordial l’autoidentificació i l’autoreconeixement com a poble (cosa que implica la recuperació de la llengua, dels costums i de la cosmovisió), ja que aquesta és la base per a la recuperació física del territori. Al Gulumapu (territori de l’Oest, és a dir, Xile), en canvi, s’ha avançat molt en tot allò que fa referència a la recuperació cultural i la lluita actualment està molt més organitzada, centrant-se més en la recuperació del territori ancestral, així com en un treball de caràcter antirepressiu. Al Gulumapu, actualment, podem parlar d’una radicalització del conflicte, donant-se cada cop més casos d’acció directa i enfrontament contra les empreses que exploten el territori ancestral, com per exemple la provocació d’incendis a plantacions de pins i la crema dels camions que els transporten.
Per últim, cal destacar l’augment de les lluites autònomes als dos costats de la “cordillera”. Cada cop són més els Mapuche que tant al camp com a les ciutats, tot i no militar en cap organització política, es reconeixen com a poble i afronten la lluita des de la pròpia individualitat.
Malgrat els intents per part dels governs de torn de Xile i Argentina d’intentar ocultar i emmascarar la lluita de “la gent de la terra” el conflicte és cada cop més visible... i inevitable.
“Nuestra lucha es solamente por la vida, nada mas que por la vida, por el derecho que tenemos a la vida. Que va a pasar en adelante lo va a decir el tiempo. Nosotros lo único que hacemos es tratar siempre de seguir hiendo hacía lo que somos. Nada más.”
* Les cites són de l’entrevista que vam realitzar a Chacho Liempe, integrant del CAI, durant la recuperació del territori ancestral de la Comunitat Mapuche Quintupuray a la Cuesta del Ternero (Puelmapu) el maig de 2008.
1. Wallmapu és el territori ancestral de la gent de la terra, que actualment està dividit per l’Estat Argentí i l’Estat Chile.
2. Pels Mapuche la terra no és només considerada territori, sinó que té un valor fonamental en la seva cosmovisió. Mapu es un terme que s’aplica a totes les dimensions de la vida a l’univers, és a dir, es pot entendre el cosmos com a mapu.
3. El terme machi és utilitzat per designar a la persona que té la funció d”autoritat” religiosa, consellera i protectora del poble Mapuche. Habitualment són dones.
4. Per exemple, la “Sociedad Caupolican” que era una associació de defensa mutual de la l’Araucania, lligada al Partit Demòcrata.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada